emboscall

ALBERT CANADELL

LA TRIBU

 

CAPÍTOL 12 — LA GRAN FESTA

La lluna treia el cap pels cingles. Arribaren els darrers. Dalt d’un cavall àrab, dòcil i ferotge alhora. En desmuntaren una rossa vikinga i un indi altiu que duia el poderós collar d’Atahualpa.

Tots veieren la figura sobrehumana. Un ser d’èter alquímic, una font de llum que descendia lentament. Era el vell, nu, envoltat d’estels, amb el mig somriure dels il·luminats. Anava a parlar, però res no digué. L’estàvem esperant. Assenyalà un lloc amb la mà estesa i ens posàrem en marxa, seguint-lo, ascendint, compartint aquell goig; dansàvem, el firmament sencer irradiava llum, la lluna es desfeia amorosament mentre creuàvem el llindar de la Porta dels Déus Morts. Els nostres peus descalços s’enfonsaven a la sorra, a la sorra dels antics morts, la seva cendra, i jugàvem banyant-nos en aquella sorra plena de saviesa i oblit. Veiérem la Pedra, els Cinc Angles i les altres dues pedres circulars. En una, una gran foguera, a l’altra, un enorme perol on bullia alguna cosa, i d’on es vessava el contingut per una mena de canal. Amar digué: —Beveu, és la felicitat, és l’aigua del Torrent Sagrat i aquesta és la seva lluna de maduració. Se n’anà a seure a la Pedra dels Cinc Angles després d’haver pres els primers glops. Bevíem el líquid que rajava del canal, ja més fred, i ens acostàvem més i més, llepant i besant la pedra, empassant-nos el calze amb un plaer indescriptible. Sonaven tambors, flautes i mil veus es conjugaren en una sola harmonia.

Plantàrem la llavor esfèrica tot entonant aquest càntic:

Permet-me, oh Gran Cosmos, el Múltiple,

que els meus ulls es posin en els ulls dels il·luminats

perquè ells poblaran la Terra

en aquests dies en què els seus habitants seran delmats.

Ja que la llum poderosa cegarà l’impur

i el seu cos serà trobat carbonitzat.

I en el seu lent podrir-se

ni les bèsties en menjaran

i el dejuni acabarà amb l’escòria.

Permet-me, oh Gran Cosmos, flor infinita,

sentir l’Edèn recuperat

i, si no fos així,

permet-me, oh Amor,

que jo mateix construeixi la meva pira:

set peus d’alta, set peus d’ampla,

permet-me encendre-la lentament

i permet-me expirar sense vergonya.

OM MANI PADME HUM

OM MANI PADME HUM

OM MANI PADME HUM