emboscall

ALBERT CANADELL

LA TRIBU

CAPÍTOL 4 — AYAHUASCA

Com vèrtebres. Una rere l’altra, escalant incessantment. I allà dalt, aquest tronc s’obre com una flor immortal. Tan alt on la niciesa no arriba. Les palmeres. I s’inclinen amables des del cel, acaronant-nos el rostre cansat. I l’aigua, quin gust més estrany, no hi ha licor que mossegui tan endintre! La sorra pren vida, apareix, brilla i guspireja; hi ha infinits esquelets vorejant el nostre sender, pilots d’ossos amuntegats grotescament, enfonsant-se en una abraçada letal. En alguns racons, reunió de gripaus jugant amb una pedra. El sol crema, esclata... Del terra esquerdat en pugen els vapors sulfurosos que vomita un drac. —Ja la tinc, ei!, agenolleu-vos, beseu la pedra, crida el rei gripau..., aigua, aigua... Però deu ser aquí, caldria que fos aquí...

Bufa una brisa refrescant. Al fons es distingeixen unes cabanes: el Kaoir, el Kaoir. El sol va caient com un ocell ferit. Ens llencem al rierol. El Kaoir!, tres cabanes per banda, i una més enllà, sota l’ombra del palmerar. Totes obertes, menys l’última, totes abandonades, menys la darrera? Però hi ha aigua i hi ha ombra; ens menjarem un coco per celebrar-ho, és al·lucinant!

Al capvespre vàrem veure baixar dels cingles un ésser envoltat de cabres. Arribaren. Ell va venir cap a nosaltres i digué: —Benvinguts al Kaoir, el Kaoir cuida dels seus hostes. Sou els primers, però en vindran més i més, potser un centenar, potser un miler, i tant de bo vinguessin tots els sers de la terra! Veniu, anem a prendre te.

El vàrem seguir fins que es va aturar al davant de la darrera cabana i, amb una empenta molt suau, obrí la porta on hi havien escrit AMAR. La cabana era xica, però espaiosa; al centre, el foc, rodejat de gruixudes estores. De les parets en penjaven cistells de vímet, plens de llegums, fruites i espècies, formatges i una mena de iogurt anomenat quefir; a l’estant d’un racó s’hi amuntegaven estris de cuina: olles de fang, cullerots... El vell encengué el foc i preparà el te. Va servir-lo tot seguit, abocant-lo des d’una bona alçada, de tal manera que el líquid es refredava una mica abans d’arribar al bol. N’omplí tres, un per a cada un. —Beveu, és te del desert, és profètic. Creix vora les aigües del Gran Riu, l’únic lloc on encara viu el riu. Perquè es va assecar fa molt de temps, de la mateixa manera que es va assecar la ferma Vall de l’Ambradar. Ara regna el desert, reencarnació de la Vall, altra cop fèrtil quan el riu desperti. El vell prengué cinc llargs glops i ens apropà el seu bol. Encara hi havia un xic de líquid entre el solatge. –Mireu a dintre–, digué mentre el remenava suaument. Poc a poc s’ennuvolà el fons de la tassa, ofegant-se uns petits rajos grocs que hi suraven. Una foguera s’apagava. El foc s’extingia. Cendres. Noves guspires, però ara de color violeta; desaparegueren. El vell interpretà: —Tot cendres, cal tornar al desert i banyar-se en la sorra dels antics morts; en el seu dia floriran els pixallits, l’all silvestre i la menta. Dit això, va llençar el marro al foc, prengué tres pells d’un cistell i en donà una a cadascun de nosaltres; amb la tercera es cobrí i s’assegué a l’estora. Al cap de molt poc ja dormíem.

La llum penetrava en la cabana. S’escoltaven les esquelles del bestiar i el vell ja no era a l’estora. Em vaig posar de panxa enlaire. Vaig tancar els ulls de nou. Es respirava sàndal. El vell entrà a la cabana, portava una gerra. Encengué el foc i amassà fins txapatis amb farina, fruits secs, sal i aigua; després els cuinava sobre les brases, al mateix temps que escalfava la llet. Un grapat de txapatis reposaven damunt d’un plat. Va servir la llet de cabra en els bols. —Mengeu i beveu. Després veureu la feina, els preparatius de la Festa. Arribaran els altres i han de ser ben rebuts. Jo he de tornar al desert. Que aquests aliments us donin l’energia necessària.

En sortir de la cabana, el sol s’alçava dos pams damunt del cingle. Seguíem el vell, no sabíem cap on, però tant hi feia. La màgia irradiava d’aquest home, no hi havia dubte. Seguírem un bon tros el rierol fins que arribàrem a un corral que aprofitava les parets del roquer. —Aquí és on tancareu les cabres al capvespre. Elles són lliures i no mereixen ser tancades, però la llet que us donaran serà bon aliment per als que arribin. Si no, fugirien. Des d’avui heu d’acostumar-les a viure en aquest lloc; doneu-los aigua diàriament i recolliu matolls secs perquè reposin a gust i arribin a estimar la vostra cura i us ofereixin veritablement el seu aliment.

Vorejàrem el corral i darrere el roquer el vell s’ajupí i retirà una llosa; davant nostre s’obriren rústics graons. Entràrem en una vasta cova. Malgrat l’escassa llum, es distingien infinitat de pots que contenien tota mena de conserves, hortalisses en oli o vinagre sota buit: tomàquets, pebrots, pastanagues, col-i-flors... Més enllà reposaven sacs plens de cereals i farines de moltes menes; al terra s’amuntegaven tubèrculs i fruits. –Això servirà per a tants invitats; encara manca temps per a la festa i molts arribaran amb antelació; preneu-ho en la mesura que ho necessiteu–, ens digué mentre feia senyal de retirada. Prenguérem altre cop el caminoi vora el rierol; allà on s’eixamplava donava pas a l’hort.