emboscall
ALBERT CANADELL
LA TRIBU
CAPÍTOL 5 — LA MASSACRE
La ciutat bullia. Eren els dies del desordre i del vòmit, els dies irreals, la data marcada per la follia. Instants precisos per a desvirgar i violar. El Carnestolendas. Els llums cridaven pels carrers amb la més gran obscenitat, les voreres es convertien en un abocador de vidres trencats, deixalles de roba i confetti. Les bestioles, amb Visa o sense, envaïren el territori. Turisme apte per a ser robat: guita legal per a repartir i cremar en flays i en whisky amb suc de préssec. Arribaren les barraques des artesans de luxe. També exposen els rulants, en qualsevol racó o cantonada, damunt d’aquell sòl tan merdós; amb més collarets que mai penjant del coll ben ronyós, vint-i-set polseres fins al colze, cinc arracades penjant de l’orella esquerra mig esparracada per una bala. I arribaren els més increïbles: els majestuosos vagabunds del Karma, els Carrilans, borratxos de sol a sol, insondablement al·lucinats, embolicats amb set draps ja descolorits per les bavalles i el reflex ronyós de mil i una nit de bogeria esculpit en els seus rostres delirants.
La ciutat pudia pels quatre costats. Diverses dotzenes de fresques roses foren arrancades i trepitjades per la guàrdia aquella matinada. Unes campanes redoblaren amb ràbia, crit punyent, plor d’enamorada. Enfrontament fantasmal a la Plaça dels Tres Gitanos. Vint o trenta homes armats sortiren d’una màquina. Altres vint o trenta un xic més enllà. Seguretat Urbana. A la plaça corria l’àcid, la mesca, i un baf alcohòlic s’enfilava per la fontana. S’amagaren les estrelles per no veure la sang dels Cent Germans, flors desfullades, cors afusellats, petons d’òpal en el jardí desgraciat.
Poc abans el monjo pelut prengué la guitarra. En els seus ulls s’hi reflectia el guspireig del vi i la marihuna; el Child in Time de Deep Purple bramava per la seva boca, profund i tràgic. En la darrera nota, la guitarra féu un esclat brutal. Molts fugírem. La batalla sempre estava perduda, ni cinc dels nostres, famèlics, hauria pogut fer res contra un d’aquells gossos i, encara que haguéssim pogut, la nostra guerra sempre havia sigut una altra. S’emportaren els més destrossats; deien que embrutarien molt els vehicles amb aquells carnussos, però n’agafaren tots els que pogueren. Poc després els gitanets envaïren la plaça. El saqueig fou total; desaparegueren els sacs de dormir, les navalles, la mercaderia dels artesans, les ampolles a mig buidar i fins i tot les gruixudes burilles de joints tan abundants. A trenc d’alba, quin botí per als corbs sense ànima!
Espantat, ferit, pàl·lid, rabiós i marejat, em vaig escaquejar dins el llarg Express del Nord. Cap a les muntanyes, vaig pensar mentre visionava angoixosament l’entrada dels col·legues sagnants a la cel·la. En el "Diari Local" vaig poder llegir frases com Onada de mendicitat... Repressió... Presó plena a vessar. Estava rebentat i em vaig adormir; no vaig tenir gaire temps de somiar perquè arribà el revisor: -A veure el bitllet... Com? Però això no pot ser..., sense bitllet...! Com goses? Poca vergonya!... A baix a la propera estació, maleït sia! El tren parà i vaig baixar sense gens de ganes. A l’estació, travesso el pas subterrani, surto a l’altre costat i torno a pujar al tren per darrere. Allà, els vagons tenien el maleter damunt la porta, lloc idoni per amagar-se i jeure tranquil; sabia que trigarien força a descobrir-me allà dalt.
A fer autostop! Primer, em va aixecar de la carretera un jove, nerviós i encuriosit. Després, un camioner que anava a buscar gallines a una granja pròxima al poble. Amb la xavalla que duia vaig comprar dos litres de llet i definitivament vaig ser bosc endins.