emboscall

ALBERT CANADELL

LA TRIBU

 

CAPÍTOL 6 — L’ERMITÀ

 

Vastes ombres, frescor que t’envaeix fins a les entranyes. Olors resinoses, lleus cants d’ocell que es passegen per les branques; en algun lloc dos sers s’abracen. El bosc parla dels seus amors secrets i en el cor de l’arbre mil·lenari, segat pel llamp, rellisca insistentment la saba, melangia verda i blanca. Avanço a poc a poc, confonent els passos amb sospirs de fulles, abandonant tot pes cerebral, convertint-me en sender, en molsa i fins i tot en fang; descendeixo amb l’aigua per tortuosos reguers, baixant bocabadat, somiant i si cal obrint-me pas a mossegades o amb les ungles. Altres bèsties m’acompanyen en el viatge, cargolades toscament, nàufrags en el regne d’Amayjatah, la fetillera més formosa sobre la terra.

Exhaust de la voràgine ens desplomàrem en el riu, un xic més atemperat, un xic més confús, amb infinitat de companys que ens saluden. Ja fart del corrent, arrepenjant-me en uns nenúfars, aconsegueixo enfilar-me fins a la vora. És obvi que estava moll, ben moll, però no s’havia destapat, la llet. Em trec la disfressa carnestolenca, que es queda allí tirada. Realment s’estava millor nu. Vaig decidir de conservar el sac, sempre molt útil. Era sorprenent: davant meu, el camp terrós, s’oferia en un esclat vermell, ple d’arbres fruiters. Podria assaborir el raïm moscatell, els préssecs peluts i les pomes un xic àcides. També els ametllers, nogueres i avellaners mostraven amb orgull els seus fruits gairebé madurs. Un paradís abandonat que em pertanyia, a mi, l’animal errant, famolenc i assedegat de puresa. Vaig omplir-ne el sac i l’estómac, creuant els camps, envoltat d’alès que em donen la benvinguda. L’energia tel·lúrica em puja per les cames i veig els turons de pedra, les formes fantàstiques, la rodonesa única. És un Temple massís, fet d’ossos petrificats, cingles esqueixats, cims d’èxtasi. Pedres sobre pedres, polides, gravades; geometria delirant o casualitat màgica on els cercles constitueixen una roda de poder. I allà, enmig del temple petri, tremolo, però continuo caminant, empès per una força desconeguda. Queia i m’aixecava, m’aixecava i queia. Allà on el mur petri s’obria com una petxina em vaig desmaiar. Allà, a la Cova. Aferrada a la paret hi creixia una figuera. Aquest regne fou la meva llar; els seus fruits, el meu aliment. Passaren llunes i llunes, llargs i fèrtils anys. Avui ha arribat l’estrany Ocell, alhora pacífic i guerrer; s’aturà a la catifa de vímet, portador d’un missatge. Se’m penjà de la cabellera, qui sap d’on devia venir, què importava, i em xiuxiuejà a cau d’orella: —Al Kaoir, a Ambradar, tots invitats. Es menjà una figa seca del cistell i tornà al cel. Volava com l’àliga però amb el cor de colom. L’ocell blanc se’n va anar; jo darrera d’ell, amb el bastó de boix, la túnica groga que em va donar Merlira, una de les cabres salvatges morta en pau un matí de tardor en què la música dels oboès sonava als cims. Vaig abandonar el regne sense llàgrimes. Ell havia fet de mi una pedra més, una pedra tendra. Havia de viatjar i transmetre el missatge. Kaoir. Així és que m’acomiado del Temple de pedra, deixant enrere els camps, no sense abans recollir una bona quantitat de fruites i omplir la carabassa al rierol. En endinsar-me al bosc vaig conèixer Amayjatah, la Dama del Bosc, i m’enamorà amb la seva bellesa. Em regalà dues serps que s’enroscaren al meu bastó i s’adormiren llargament i profunda. En partir m’assegurà que ens trobaríem al Kaoir, que ella aniria per altres camins proclamant el missatge. Al cap d’una setmana érem tres, el viatgers. Em sentia ebri, renovat, enfortit. Al cap d’un mes, una dotzena. El primer incident del viatge va tenir lloc a Cornusdeva, quan les autoritats, recelant de la nostra activitat i del nostre nombre, ens varen fer detenir per interrogar-nos. Vaig explicar que ens dirigíem al Kaoir, a Ambradar, on es celebraria una festa extraordinària; vaig aprofitar l’avinentesa per convidar-los. Rigueren. Però s’esdevingué un fet espectacular: les dues serps d’Amayjatah es despertaren i, pujant pel meu cos fins al coll, enviaren la seva mirada malèfica als inquisidors; després, descendiren cap al bastó i s’adormiren un altre cop. Els homes que ens interrogaven havien quedat atònits, lívids. Varen dir-nos que marxéssim tot seguit d’aquell territori, obsequiant-nos amb una gran quantitat de provisions per a l’increïble viatge. Ja feia dies que insistia en la importància de mendicar sense demanar, ja que no cal demanar perquè tard o d’hora ens és ofert tot el necessari. De sempre ha existit l’hospitalitat per als viatgers i a fora dels poblats les fruites es podreixen; a més, moltes herbes i flors són un bon aliment.