ALBERT CANADELL
LA TRIBU
CAPÍTOL 7 — A LES CAVERNES
Ommo també era cavernícola. Tenia prestigi de somiador i clarivident. Una nit sense lluna somià. Estigué ben desconcertat i no volgué parlar fins la lluna següent, durant la qual tots els habitants de les cavernes es reunirien en una festa. Aquells dies se’l solia veure a dalt dels penya-segats, en actitud de meditar. Els pobladors advertien l’ombra dels seus pensaments. Ningú no el veié menjar en aquells dies.
Les postes de sol es tornaren més fredes i per moments el mar es tenyia d’un roig tètricament sagnant. Deixaren de venir els pescadors que vivien en altres poblats, més grans i més moderns, i allí quedaren les seves embarcacions, doblement amarrades, dansant fantasmagòricament amb el batre frenètic de les ones. La lluna sortí amb forma de bolet. A cada moment canviava de color: de groguenca a cendrosa, de blava a rosada i a negra. Com un ganivet esquinçà el cel i es vessaren breus esfilegarsons sangonosos. En el cel estripat ascendí com una reina satànica, brillant amb una intensitat mai vista. La poció de la festa ja estava preparada.
Quelcom obscur i malèfic rondava per les esquerdes de pedra. Va aparèixer Ommo a la Cova Santa, lloc on es celebraven solemnement els cicles lunars. Portava el misteriós bol de metall que aconseguí en el seu viatge a Orient. Tots havien sentit parlar del bol, del so còsmic que emetia però que encara ningú no havia escoltat mai. Fou l’últim en arribar. Prengué l’olla ardent amb les mans i begué un glop, després omplí els petits bols, que foren distribuïts. Begueren. Assegut de cara al foc, es descordà el cinyel de la cintura, on duia un os. Era llarg i molt esmolat, acabava en forma d’ham.
El trobà rebuscant a la Cova del Cementiri, allí on s’enterrava els morts en els temps antics, on ja ningú no anava, per por. Allò estrany de l’os és que no encaixava amb les dimensions humanes; segons la seva longitud i gruixària, hauria hagut de pertànyer a algun remot avantpassat gegantí. Ommo hi va fer quatre incisions que li permetien agafar-lo còmodament amb la mà. Aquella era la seva daga. Alguns, en veure-la, recordaren el dia que matà un enorme gos rabiós que atacava Let, la floreta més jove de les cavernes. D’un cop li estripà el coll, i en un tres i no res li llevà la pell, la qual li va servir per fer el famós tambor de Grotol, que així és com s’havia dit el rabiós animal. Excavà tant com va poder un tros de tronc d’olivera, de sis pams d’alt, a dintre del qual hi cabien tres homes. Lligà la pell a l’olivera amb les tripes del mateix Grotol. Va portar el tambor com a present a la cova de Meyrat, mare de Let. Allí mateix l’estrenà tot cantant:
Amb aquesta fúria que tenies, oh Grotol,
que ara cantis i facis ballar;
amb la teva força terrible, oh Grotol,
inunda els buits amb el teu eco;
Ommo et va matar
i Ommo et dóna a Meyrat.
I tu, ei, pèl-roja,
avui m’estimaràs!
El tam-tam sonava i sonava i tot el poblat baixà a la cala a ballar. Es va fer de nit i encengueren una gran foguera, es preparà la poció; el tam-tam encara sonava i altres instruments s’hi afegiren: flautes i ocarines, zamponyes i birimbaus. A l’alba, dos cossos amarats de suor es fonien on el mar llepa la sorra. Aquell matí el txapatis es feren amb mel, a les brases, i hi havia malta amb un xic de poció per a beure. Meyrat no tornà a parlar malament dels homes, tot i que fins el dia abans no havia deixat de queixar-se’n.
En aquella lluna inquieta Ommo prengué la daga i l’alçà al cel requerint poder i veritat. Amb l’altra mà subjectava el bol de metall. Acostà l’os fins al cantell del bol, fent-lo lliscar circularment. Imperceptible al principi, una veu emergia del no-res, cada cop més persistent, fins que a la fi un so ancestral, el bram d’un ser pur, omplí la caverna i es van poder sentir, un a un, els sons que formen el mot K A O I R.