emboscall

ALBERT CANADELL

LA TRIBU

 

CAPÍTOL 8 — EL SOMNI D’OMMO

Ommo begué de nou de l’olla, omplí els bols buits i digué: —Beveu, perquè ara us contaré el meu somni, el somni que m’ha tret la gana durant tants dies. Tothom restà en silenci. —Vaig veure un bellíssim cavall estacat a una de les argolles de l’embarcador. Mossegava la mar procurant d’obtenir peixos per alimentar-se. Les aigües es tenyien de roig. Multitud de peixos suraven morts. Hi hagué un tro. Els ulls del cavall eren dos robins en flames. La corda es trencà i cavalcà mar endins; duia dos sacs de farina foradats; la farina s’anava perdent en les aigües. Aflacava, però seguia cavalcant; travessà la mar i arribà a terres desolades. Trotava i trotava, ja en els ossos, per les runes polsegoses. Fou molt llarg el viatge i la seva llengua assedegada va poder-se assaciar per fi en el rierol del Kaoir. Allí trobà altres sers de llum i fou ben rebut. Passaren dies i dies, el cavall es recuperava, i una nit molt clara descendí de les muntanyes un vell, tan vell com ningú, tan jove com ningú; en el seu pit hi brillava un collar d’estels. En arribar digué: –Jo sóc Amar, l’amfitrió de la festa. Veniu amb mi, la celebració és allà dalt. Érem molts, gent de tota la terra; ascendírem alegres, eufòrics, hipnotitzats, i entràrem per allí, per aquell lloc que haurà d’anomenar-se les Portes del Temple dels Déus Morts.

Aquest és el somni que m’ha tret la gana. El cavall és el nostre poble, lliure i sa, empès per una crida màgica. Kaoir. S’hauran de fer grans esforços i sacrificis, perquè el viatge serà penós. El destí de qui quedi enrera és una terrible incògnita.

Beguérem. Ommo continuà: —El vaixell d’Ipituf és el cavall. El carregarem amb alguns aliments abans de l’alba. Navegarem a mar oberta. Dit això s’acostà Ifrin, el més vell de les cavernes, i digué així: —No dubto dels teus somnis. Jo llegeixo les entranyes dels peixos i veig els temps que s’apropen. Però el nostre poble és lliure i sa i sobreviurà. Si has decidit partir, vés. Per a tu i per a tots aquells que et segueixin, sort, oh estimat germà! Emporta’t aquesta caixeta que t’ofereixo, obre-la només quan ho necessitis: la seva energia es perd si es destapa gaire.

I així és com li fou entregada a Ommo l’Arca d’Ifrin, de fosca fusta provinent d’altres continents.

Nemi, la nau, fou carregada amb farina, ordi, mel, herbes, formatges, conserves de l’any i odres de l’aigua dolça de la deu.

S’embarcaren els tripulants: Meyrat i Let, Tincfoc, Nit, Llum i Anyell, Vi, Anirà i d’altres, a més d’Ommo.

Sonà el cornaló ritual, es deslligà la corda. Dels ulls d’Al·lalú en brollaven llàgrimes. Ell també hauria volgut venir, però li va tocar quedar-se, com Ilué, Aritx, Totif...

Lentament sortiren de la cala. En fer-se clar, l’illa, anomenada la Menor de les antigues Pitiüses o Gimnèsies, ja era només una taca esborradissa en la llunyania.