logo emboscall fons color
emboscall
edicions feréstegues

e-mail:
emboscall@hotmail.com

tel.: 669 64 59 58

 

 

 

 

 

Inici
Llibres en pdf
Textos sobre l'editorial
e-llibres
bloc
FaceTwiteryutube
autors
Reactivació d'emboscall
 

 


 

Trempar la veu, de Pep Rosanes-Creus

Cuerpo ausente


 

Trempar la veu
Obra prèvia 1975-1981
Edició de Jesús Aumatell. Pròleg de Víctor Obiols

Col. Nova carpeta, 9

© Pep Rosanes-Creus
© Del pròleg: Víctor Obiols
Edició filològica: Jesús Aumatell

ISBN: 978-84-16304-28-8
Primera edició: juny de 2015

446 pàgs. - 20,5 x 14,5 cm- PVP 16€

Pep Rosanes-Creus (Manlleu, 1957) va començar a escriure regularment poesia a partir de 1973, materialitzant espontàniament un impuls vocacional. Això el va motivar a posar-se en contacte amb Miquel Martí i Pol, el poeta de Roda de Ter (poble on Rosanes va passar la infantesa i l'adolescència), qui esdevé el seu primer model i mestre literari. En aquests anys d’aprenentatge construeix una base poètica on assaja diversos registres, buscant el to més personal, alhora que incorpora referents que ja seran definitius, com Ferrater o Pavese. El 1975 coincideix a l’Institut de Vic amb una colla d’altres estudiants amb vocació literària, i aquell mateix any realitza amb un d’ells, Jordi Bardolet, Poemes de l’Institut de Vic, una revista amb textos de tots dos, sense signar, llevat dels dos últims, en el que era un desafiament al lector a identificar l’autoria de la resta. Tot seguit, amb el mateix Bardolet i amb d’altres estudiants del curs (Pere Güell, Josep Manel Ferrer Moreno, Joan Rubinat i Ramon Pujol) fan la revista Silenci (1976). El 1977 comença els estudis universitaris: viu a Barcelona des d’aleshores fins a finals dels anys vuitanta, quan estableix la seva residència a l’Esquirol. Però continua en contacte amb Pere Güell i Josep Manel Ferrer Moreno, amb els quals publica La meva dona dorm amb el gat de l’avi, autodefinida com una «revista o papers bruts amb poemes o mots o gargots». Amb Josep Casadesús (K100) publica Papers amorals (1979) i Nit de bruixes (1980); en tots dos casos compten amb la col·laboració de Josep Manel Ferrer Moreno.

A Trempar la veu s'hi aplega tota l’obra juvenil, majoritàriament inèdita, de Pep Rosanes-Creus. El lector interessat en la poesia catalana del darrer terç del segle XX hi trobarà un material que s’insereix orgànicament en el seu temps, del qual Rosanes-Creus n’és un exponent tan representatiu com singular. O, com ho expressa lúcidament Víctor Obiols al pròleg, «aquest volum d’obra ‘prèvia’, encertadament titulat Trempar la veu, dóna la mesura de la construcció de l’instrument i de l’afinació de l’instrument. Un cop trempada, la veu pot parlar amb tota la vigoria i autoritat expressiva i perdurar en l’espai literari.»

Juny

I

Ja comencen les pells a prendre
un lleu to bru, d’estiu, i els crepuscles
se’ns mostren subtilment atractius.
Ningú no sap esbrinar el secret
de l’ocellada que esparraca
l’horitzó. Ningú no sap penetrar
l’enigmàtic encís del vent
gronxant-se en l’escuma d’una mar
de blat, callada, flonja, calmosa.
Un xic enrere hi queda el verd: ara
sembla talment que el món vulgui fer-nos
saber que està albirant la seva
plenitud. De color groc, sota el sol.
Damunt d’un camp d’or hi resten
algunes roselles, les darreres.
Viurem l’estiu, des d’ara mateix.
Tal vegada som una mica més lliures,
tal vegada. Però a l’home li dol
sentir-se desferra, tristíssima
empremta d’una mort constant.
I plorar no li serveix de res.

II

Juny, porta’ns i aboca damunt
dels nostres cossos delitosos
l’abundància de gestos i paraules
compromeses en l’instant. Aleshores
ens ajaurem entre l’imprecís ocre,
imprecís encara, i farem l’amor
amb el blat: germinarà la llavor.
Creiem en el que som i adrecem
un clam desesperat a la terra.
Qui sap si el que ens cal és
diluir-nos amb els rius i besar
la riba. Que ens ho digui el blat:
farem l’amor amb ell, apassionats.
I no en dubtem: germinarà la llavor.

Del llibre Interpretació poètica (1974-1976)

 

 

Distribueix:

Nordest