LITERATURA LOCAL: DE L'AUTOR AL LECTOR PASSANT PER L'EDITOR (O NO)

(aquest text va ser publicat a El 9 Nou (en una versió més breu) la primavera de 1998, poc després de la presentació de la primera publicació d'emboscall editorial)


Hi ha un volum molt important de poesia que roman inèdita, la qualitat de la qual ni tan sols pot ser discutida públicament. No hi ha formes d'aproximar l'autor amb el públic lector que no sigui apostar a la loteria dels concursos o enviar els textos al pou amb massa fons de les editorials. En tots dos casos, l'autor es desprèn del producte i queda al marge de la decisió final. Una altra solució, molt més freqüent del que sembla, és l'autoedició. Aquest sistema té una llarga tradició a Catalunya; actualment, però, amb la desaparició dels petits llibreters-editors i havent sigut fagocitada la xarxa de minúscules editorials locals per les grans cases ubicades a Barcelona, les obres de poesia finançades pels mateixos autors es camuflen en col·leccions al costat de títols promoguts per l'editorial. Aquesta situació contribueix a afermar la sospita, al menys pel que fa a la poesia, que la industria editorial, sotmesa a les lleis del mercat, no pot absorbir una producció que no és comercialment viable a causa de la manca d'un públic lector prou ampli. És a dir, que l'oferta supera la demanda. No és lògic que a causa d'això molta i molt bona poesia romangui inèdita. No és bo que, davant de la impossibilitat d'accedir a als mitjans de divulgació, moltes vocacions literàries quedin estroncades. Això fa que només aquells que, en virtud d'una major preparació acadèmica o d'una situació econòmica que els permet pagar-se les edicions, vegin els seus llibres a les llibreries. D'aquesta manera, la poesia ha esdevingut el toc de distinció dels professors acadèmics o la distracció alternativa de benestants desvagats; la poesia, per aquest camí, està perdent el contacte amb la realitat circumdant: ja no mira el món, sinó que es contempla a si mateixa. A més, la indústria, en la seva expansió, és responsable de la desaparició dels canals per on, des de finals del segle passat i fins els anys seixanta i setanta del segle vint, havia trobat la seva sortida natural bona part de la producció d'uns autors que es projectaven sobretot en l'àmbit local. Això ha comportat la desaparició d'un públic lector que buscava, precisament, l'autor local.


Els nuclis poètics comarcals, ex-cèntrics respecte de la gran urbs que dicta, amb el pes incontestable del nombre, les directrius estètiques, les modes poètiques i els autors modèlics, han quedat en una pràcticament absoluta indigència de mitjans d'expressió, veient-se abocats a l'emigració o al silenci. Tot això pot començar a canviar. Amb els avenços en el camp de la informàtica cada dia resulta més assequible l'autoedició, sobretot de poesia, ja que en aquest gènere els tiratges són molt reduïts. De la combinació d'informàtica i artesania en pot néixer un nou producte editorial. Els deu anys d'experiència de Cafè Central avalen aquest projecte.
El producte queda investit d'una aura d'originalitat, artisticitat, distinció, la qual ens retorna les nostàlgies d'uns temps de "pre-massificació". Si es tria els materials adequats -tipus de paper, dissenys tipogràfics- es produeix la il·lusió del producte noble, minoritari, de la intervenció de la mà de l'home davant de l'anonimat estàndard de la màquina. Tenim l'ingenu propòsit de recuperar el natural, el genuí, el primigeni, davant de la despersonalització de la máquina. No es tracta de convertir la nostàlgia del passat en marca de distinció i selecció, sinó de sumar-se, des del camp editorial, a les tendències que primen el respecte pel medi, i, al mateix temps, retornar (i reclamar) a l'autor un major control sobre el destí final de la seva obra. Totes dues característiques remeten directament sobre la responsabilitat moral de l'escriptor respecte de la societat: l'especialització que caracteritza el món del llibre ha derivat en una lluita inhumana per assolir la professionalització, lluita en què s'han perdut de vista els valors autèntics, en què hom ha esdevingut una peça més en un sistema que es devora a si mateix per sobreviure.


En aquest context neix
emboscall editorial. emboscall és un neologisme derivat de la combinació de dues paraules, buscall i embosca,* i que en suggereix una tercera, embolcall. El buscall és un producte del bosc (un tros llenya), i té una utilitat elemental com a font d'energia (serveix per alimentar el foc de la llar o de la cuina). L'altre terme, embosca, és més dens de significat; espigolant els diccionaris, en trobarem com a mínim quatre accepcions: 1) ficar-se en l'espessor d'un bosc; 2) posar a l'aguait en un lloc amagat per sorprendre l'enemic; 3) poblar d'arbres un terreny i 4) amagar-se per eludir la participació activa en una acció perillosa, principalment en la guerra. La tercera i última paraula implicada en aquest joc semàntic, embolcall, significa allò que cobreix totalment o parcialment alguna cosa envoltant-la amb una tela, un paper, etc. Així, doncs, emboscall queda definit, d'una banda, com un producte natural, propi del bosc, que és alhora font d'energia i flassada confortant, i, per altra part, com una acció, o millor dit, com una actitud ètica davant la despersonalització anorreadora a què ens sotmet el sistema socioeconòmic imperant.


*Cal puntualitzar, però, que el concepte d'embosca està pres d'Ernst Jünger (veg. Der Waldgang (publicat el 1951; trad. espanyola: La emboscadura, B: Tusquets, 1988.))

Jesús Aumatell, editor artesanal d'emboscall

logo emboscall fons color
emboscall

e-mail:

emboscall@emboscall.com

 

 

Llibres en pdf
e-llibres
bloc
facebook
autors
Reactivació d'emboscall
Textos sobre l'editorial
emboscall al YouTube

 

Torna a la pàgina principal