logo emboscall fons color
emboscall

e-mail:

emboscall@emboscall.com

tel.: 669 64 59 58

 

Llibres en pdf
e-llibres
bloc
facebook
autors
Reactivació d'emboscall
Textos sobre l'editorial
emboscall al YouTube

PROCESSOS D’EDICIÓ DEL LLIBRE EN L’ERA DIGITAL:

L’EDITOR ARTESÀ

per Jesús Aumatell (març 2008)

 

ÍNDEX

1) INTRODUCCIÓ

2) JUSTIFICACIÓ

3) EDICIÓ DE L’OBRA

3.1) LECTURA I VALORACIÓ DE L’OBRA

3.2) EL TRACTE AMB L'AUTOR

3.3) EDICIÓ DEL TEXT

3.3.1) Correcció

3.3.2) Compaginació

3.4) IMPRESSIÓ

3.4.1) La tapa

3.4.2) La tripa

3.5) ENQUADERNACIÓ

 

 

 

 

1) INTRODUCCIÓ

Es descriuen els passos que cal realitzar per portar el llibre a l’abast del lector des que és produït per un autor.

Els procediments que es detallen es basen fonamentalment en la pròpia experiència de deu anys al capdavant d’Emboscall, editorial que practica l’edició artesanal (en el sentit que es realitza de forma individual i personal; o sia, que una sola persona pot realitzar les diferents parts d’aquest procés), i les eines principals són, per a la compaginació dels textos i per a la impressió, les que proporciona la tecnologia informàtica, tant en programari com en maquinari. Per a l’enquadernació, el sistema és una simplificació de diferents tècniques tradicionals i modernes.

2) JUSTIFICACIÓ

Abans d’entrar de ple en l’explicació de processos pràctics, considero necessària una breu digressió teòrica per exposar els arguments (avui encara plenament vigents) que, ara fa deu anys, justificaren l’aparició d’una iniciativa com Emboscall. Una tasca com la que realitza l’editor artesà (que implica activitats tan diverses com el disseny, la impressió o l’enquadernació, les quals tradicionalment han estat desenvolupades per professionals molt especialitzats), ho dic per experiència, pot ser vista amb recel per la indústria editorial, i per d’altres sectors del món del llibre (llibreters, crítica literària...).

Per això, el primer argument que justifica l’existència d’iniciatives d’edició artesanal és la manca de capacitat de la indústria editorial (i de tots els estaments que intervenen en l'encaix de la litaratua en la societat, inclosos mitjans de comunicació, centres d'ensenyament i d'altres organismes institucionals) de valorar i donar sortida a la producció literària que la societat genera espontàniament. Al llarg de tot el segle XX s’ha anat veient com, cada vegada més, es distanciaven literatura i societat gràcies sobretot a les necessitats d’una indústria que requeria grans volums de producció per ser rendible, cosa que obligava a bandejar tot allò minoritari, és a dir, el 99 % de la producció literària de la societat.

No cal dir que dins d’aquest 99% bandejat hi ha una bona part de material que no compleix els mínims per a ser editat (uns mínims perfectament objectivables amb els criteris de correcció lingüística i d’interès literari), però encara queda un enorme volum que sí que compleix, més o menys sobradament, aquests criteris. Enteneu-me bé: no vull dir obres destinades a esdevenir clàssics de la literatura, sinó simplement obres literàries de qualitat produïdes ara i aquí. Hom no busca la meravella, el diamant, perquè això és excepcional i no el que sustenta una literatura, la qual té els seus fonaments en la pràctica lectora i redactora de la població de cada moment històric. Com més obertes, dinàmiques i productives siguin aquestes pràctiques, amb més facilitat apareixerà l’obra excepcional, la qual no serà, en aquest context, un fet aïllat, sinó l’element que corona un edifici sòlid: que l’embelleix i contribueix a donar-li personalitat, però que no en depèn per sostenir-se. Poc entén la literatura qui la vulgui feta d’obres mestres; qui aspiri a això, que se subscrigui a la Bibliothèque de la Pléiade, de Gallimard.

Per a més informació, podeu llegir la presentació d'aquest lloc web.

 

3) EDICIÓ DE L’OBRA

3.1) LECTURA I VALORACIÓ DE L’OBRA

Tradicionalment, els criteris que prevalen per a la publicació de l’obra oscil·len entre dos pols sovint poc coincidents: d’una banda, el criteri acadèmic, i de l’altra, el criteri comercial. Així, durant molt de temps es publicava, d’una banda, allò que podia vendre’s i ser rendible econòmicament, i de l’altra, allò que venia avalat pel món acadèmic (universitari) i que havia de ser finançat institucionalment ja que comercialment era, i és, ruïnós. Sens dubte, totes dues fórmules tenen la seva raó d’existir i deuen ser necessàries, no és ara l’hora de discutir-ho, però la realitat és que, com s’ha apuntat anteriorment, això genera una gran injustícia perquè bandeja obres que compleixen els requisits d’aquelles que de fet eren editades. Per això, els criteris per a la publicació d’una obra, per part de l’editor artesà, no es basen ni en l’excel·lència ni en la comercialitat, sinó en valors objectivables com:

* Suficient nivell lingüístic: capacitat de l’autor d’organitzar coherentment el discurs.

* Suficient nivell literari: que el discurs coherentment organitzat adopti una forma literària mínimament recognoscible com a tal, cosa que ve donada per la tradició. En aquest sentit, el material caldrà organitzar-lo en col·leccions, segons el gènere i el registre.

Són criteris molt amplis, destinats més que no pas a filtrar la producció literària de la societat, a canalitzar-la i ser-ne un reflex, ja que l’editor artesà no s’alinea amb cap escola o tendència literària, ni intenta influir en els autors, ans vol, dins els límits d’allò que ve donat per l’estàndard lingüístic, respectar-ne les obres.

Per a la seva pròpia credibilitat, és, però, necessari que l’editor artesà tingui sempre molt present el principi de correcció lingüística, cosa que no significa que no s’acceptin aquelles obres que vulneren l’estàndard acadèmic, sempre que aquestes transgressions vinguin justificades pel marc literari de l’obra (per exemple, una novel·la on un personatge, o el narrador mateix, empra paraules d’argot), o per la procedència geogràfica de l’autor (o dels personatges), si és que hi ha girs propis de varietats locals de la llengua.

L’editor artesà no fa excepcions en funció de la llengua en què està escrita l’obra; o sia, no practica la militància lingüística, sinó la militància literària. Per això, el seu marc d’acció abasta les llengües en què sigui competent.

3.2) EL TRACTE AMB L'AUTOR

L'objectiu de l'editor artesà no és econòmic, però s'ha de regir pel principi de l'autogestió, la qual cosa suposa que ha d'aconseguir per ell mateix els mitjans per a la continuïtat del seu projecte. No es rebutja el tracte amb les institucions, però tampoc no es busca, i sempre s'evitarà de dependre'n.

L'editor artesà, que de fet es veu obligat a professionalitzar-se per donar continuïtat a la seva tasca, no busca -ni rebutja- la professionalització de l'escriptor. Per això, el tracte que s'ofereix als autors es basa en la compensasió per mitjà d'un nombre d'exemplars del triatge, el qual es pacta prèviament. Si cliqueu aquí veureu un document d'exemple on s'especifica l'acord per a l'edició.

3.3) EDICIÓ DEL TEXT

L’edició del text, entès el terme edició en el sentit estricte de “preparació d’un text per a la seva publicació”, comprèn els passos de correcció lingüística i de compaginació.

3.3.1) Correcció

Sovint ens trobem, en obres publicades, faltes d’ortografia i/o de sintaxi, cosa que les enlletgeix i desvirtua. L’editor artesà ha de mirar d’evitar-ho tant com pugui, perquè l’argument de la incorrecció li serà retret amb freqüència per aquells que veuen amb mals ulls la seva tasca. Per a la correcció, no n’hi ha prou amb passar el text pel corrector automàtic del processador de textos, ja que hi ha incorreccions que no detecta (i expressions correctes que considera incorrectes); per a aquesta feina, cal disposar d’eines com manuals d’estil, diccionaris i gramàtiques. Malgrat tot, si al final en l’obra publicada encara hi pareixen errates i incorreccions, l’editor artesà no es desanimarà, ans aprendrà dels errors amb la voluntat d’evitar-los en una altra ocasió.

3.3.2) Compaginació

El format que se li ha de donar a l’obra depèn de quina hagi de ser la seva plataforma de sortida. Per a la publicació en la xarxa caldrà disposar de programes d’edició en html, com ara Dreamweaver. Hi ha pàgines web com www.joescric.com i www.relatsencatala.com, dedicades a la publicació d’obres literàries amb aquests procediments, en els quals no m’entretinc perquè no són els popis de l’editor artesà. Per a l’edició en format llibre, que és el que ens ocupa, cal saber els tipus d’impressores de què es disposa, ja que hi haurà coses que amb determinades impressores no es podran fer, o seria molt dificultós i lent fer-les-hi. Així, parteixo de la premissa que hom disposa d’una impressora d’injecció de tinta que admet gruixos de cartolina de fins a uns 320 gr/m2 per a la tapa, i d’una impressora làser per a la tripa.

Per a la compaginació del text per a la impressió, el més recomanable és disposar de programes que donen l’opció de la creació automàtica de quaderns, com Page Maker, però es pot fer igualment amb processadors de textos estàndards, com Word o OpenOffice Writer (que és programari lliure; vegeu http://es.openoffice.org/programa/index.html); per simplificar i perquè és el més comú, recomano la compaginació en algun d'aquests processadors de textos. Tenint en compte que l’ample d’impressió de les inkjet (impressores d’injecció de tinta) més usuals és d’uns 21,8 mil·límetres com a màxim, la mida del paper ha de ser la d’un A5 (14,8 x 21 cm), ja que una mida de paper més gran ens obligaria a tenir una impressora més gran, cosa que és poc usual en l’ús domèstic, o bé a fer una compaginació manual, procés que és molt lent i complicat i per això poc recomanable.

La part interior del llibre, altrament dita tripa, habitualment té una portadella, que és una pàgina en blanc o en la qual hi figura només el títol del llibre i la col·lecció; la pàgina de dors d’aquesta està completament en blanc, i la pàgina tercera és el que se’n diu pròpiament la portada, i hi figuren el nom de l’autor i el títol de l’obra, i si s’escau el nom i símbol de l’editorial; la pàgina del dors d’aquesta és destinada als crèdits (menció dels copyrights, dels números administratius (DL i ISBN), de les dades de l’editorial, la data de publicació). En la pàgina següent comença a disposar-se el contingut del llibre. Pel que fa a la disposició del text en la pàgina, no hi ha una normativa que ho reguli, sinó que depèn del gust de qui ho faci, però hi ha alguns criteris que val la pena respectar, si és possible: que les pàgines on hi ha text hi ha d’haver número de pàgina, i en les que estan en blanc, no (no porten mai número de pàgina ni la portadella, ni la portada, ni la pàgina de crèdits ni les pàgines de l’índex); en llibres de poesia, cal procurar que cada poema comenci en una pàgina nova; en llibres de relats, que cada relat comenci en una pàgina nova; en llibres amb capítols, que cada capítol comenci en una pàgina nova i que sigui la dreta (des del punt de vista del lector), o sia, sempre en pàgina senar. Val la pena tenir en compte que el cos de lletra petita és més elegant que el cos de lletra gros, i que la interlínia molt ampla, si bé, facilita la lectura, visualment és poc atractiva; els marges és millor que siguin generosos abans que massa estrets.

La part que recobreix el llibre, la tapa, és la que permet, i en certa manera exigeix, que s’hi apliquin elements de disseny que, d’una banda, individualitzin el llibre per tal que sigui identificable com a obra original i independent, i, de l’altra, el facin atractiu per al lector. En aquesta part del llibre és recomanable aplicar-hi elements de color i imatges.

3.4) IMPRESSIÓ

Les dues parts materials del llibre, tripa i tapa, demanen una impressió diferent.

    3.4.1) La tapa s’ha d’imprimir sobre un paper gruixut, de 250 grams o més, i d’unes mides d’un mínim de 21 cm d’ample i de 31 cm o més de llarg (el paper més llarg, d’uns 50 cm, ens permetrà fer solapes). Aquestes característiques del paper obliguen a utilitzar una impressora d’injecció de tinta, ja que un altre tipus d’impressora que pugui realitzar aquest treball exigiria una inversió de capital molt elevada. Les impressores d’injecció de tinta, els models de gama mitjana, tenen un cost d’adquisició assequible, tot i que els cost dels consumibles (els cartutxos de tinta) és força elevat, i s’han de substituir sovint. És recomanable buscar un model d’impressora al qual se li pugui acoblar un sistema d’alimentació contínua de tinta, de cost de manteniment més baix i també més ecològic, ja que no necessita canvi de cartutxos.

    3.4.2) La tripa s’imprimeix amb impressora làser, molt més ràpida i econòmica que la d’injecció de tinta. Actualment, les impressores làser a color comencen a ser força assequibles i de manteniment raonable, si bé el cost continua essent força més elevat que les monocromes. El millor és fer servir consumibles (tòner) reciclats i compatibles, sempre que sigui possible.

    El paper ha de ser d’entre 80 i 120 grams, i s’imprimeix per totes dues cares. Si la impressora no disposa d’unitat dúplex que permeti la impressió automàtica a doble cara, s’imprimeixen primer les pàgines senar i després les parell (hem de vigilar que les pàgines quedin en l’ordre correcte després de la impressió; depenent del model d’impressora, haurem d’imprimir en ordre invers per tal que les pàgines surtin ordenades després de la impressió de la segona cara, aquest és un tema que contempla moltes variables i que seria llarg de detallar, per això exposo un cas a tall d’exemple: suposem que fem servir una impressora que imprimeix la cara del paper que queda mirant avall en la plata d’entrada, i que en la sortida, la part impresa queda igualment de cara avall, en aquest cas, doncs, imprimirem primer les pàgines senars en ordre invers; després, una vegada s’hagin imprès totes les pàgines senars, agafem el plec i l’introduïm a la safata d’entrada de paper amb la primera pàgina impresa de cara amunt, i després imprimim les pàgines parells també en ordre invers, i aleshores les pàgines sortiran en l’ordre correcte).

 

3.5) ENQUADERNACIÓ

Hi ha diferents maneres per a enquadernar. N’exposaré dues, que són les que he aplicat, amb diferents variants, per fer els llibres (prescindeixo de detallar la enquadernació amb tapa dura, ja que demana molt de temps i per això és poc recomanable).

    3.5.1) Enquadernació amb plecs cosits. Per aplicar aquesta enquadernació, necessitem haver compaginat la tripa formant plecs, per la qual cosa hem d’imprimir amb fulls de mida A4 doblats pel mig. S’adjunten imatges i vídeo, amb el procés detallat i les eines necessàries. Jo ja he deixar de fer servir aquest sistema, el qual té alguns avantatges (els fulls queden ben subjectats, no hi ha perill que es desenganxin si no és arrancant-los) i alguns inconvenients (la part del llom sempre es veu més inflada, s’hi ha de dedicar més temps). Per començar, és la fórmula més recomanable, ja que es poc aconseguir un resultat força acceptable amb eines molt senzilles. En caldran aquestes eines, cliqueu sobre procés1 per veure'l explicat amb imatges.

    3.5.2) Enquadernació de fulls solts o “a l'americana”. Es detalla amb el suport d’imatges a tall d’il·lustració.