L’homogeni fracturat

En els textos de Jordi Jané-Lligé hi apareix alguna vegada la descripció explícita de relacions sexuals entre homes, i més sovint l’expressió, per part del subjecte de l’enunciació (el qual identifiquem amb l’autor), del desig i l’enamorament del masculí. No és tracta, però, d’un discurs que prengui l’homosexualitat com un tema, ja sigui per a denunciar-ne la repressió o la persecució, ja sigui per a afirmar-ne la condició. L’homosexualitat queda reflectida en l’obra com un aspecte més –prou rellevant– de la quotidianitat de l’autor qui, en principi, la viu amb absoluta normalitat.

Tot i que no és la meva intenció fer una lectura de l’obra de Jané-Lligé en clau homosexual, cal, precisament per no trair-ne la lletra, prendre com a punt de partida aquesta tessitura, que és la que l’autor ens proposa just al principi del seu primer llibre publicat, Al cap de quinze anys i altres textos (Vic: Emboscall, 2005).

Així, en la primera de les tres parts de què està compost el llibre, i que és la que li dóna títol, apareixen alguns textos que fan referència explícita a la relació sexual entre homes, com ara “el bosc” i “l'arc de sant martí”. Són textos en què s’adopta una actitud dialògica: un “jo” que s’adreça a un “tu”, en un diàleg que sembla esdevenir monòleg que emmiralla els sentiments i els records del mateix subjecte de l’enunciació. És precisament en “l'arc de sant martí” on l’homogeneïtzació del les veus i dels temps assoleix una dimensió més àmplia, gràcies a la juxtaposició en el discurs –lineal–d’accions/diàlegs esdevinguts en tres temps diferents: en la memòria, els fets tendeixen a fondre’s els uns amb els altres, formant així una espècie de continu de múltiples matisos, talment l’arc de Sant Martí.

En textos successius la unió sexual comporta la fusió amb la totalitat (text “el teu cos”, “aquesta nit”) i la projecció i assimilació del jo en l’altre ( “omplir-te”). Hi ha, però, una certa revisió de la identitat en el text “carrers”, on apareix l’enyor de l’edat infantil, en la qual, malgrat la por davant “de tanta llibertat sota la boira”, la indeterminació era viscuda com un valor positiu, ja que permet l’expectativa. La mort, la soledat, el dolor i la por fracturen l’homogeneïtat d’una identitat superconstruïda. Així, el subjecte, a l’últim poema d’aquesta secció, davant la “petita”, no pot fingir. En aquest text també hi ha una relació dialògica, però no amb un igual, sinó amb un diferenciat que, per contrast, fa prendre consciència del propi ésser.

Els textos d’He desat la meva vida als calaixos, la segona secció d’aquest primer llibre de Jané-Lligé, presenten unes característiques formals prou regulars com per permetre dir que constitueixen, en aparença, una unitat molt travada. I si no n’és errada, la lectura així ho confirma: seguint la temàtica plantejada a la primera secció del llibre, el primer poema, “camaleó”, on es produeix l’assimilació “per contacte” de/amb l’altre, ens indica que el tema serà el de la identitat. Així, la dificultat del diàleg amb “el viatger de tren”, que és en realitat una projecció del mateix subjecte, escenifica la dificultat per racionalitzar la pròpia identitat i la pròpia memòria. Situacions d’estranyament i de separació, en àmbits d’estada passatgera, com hotels, trens, o aeroports, emmarquen unes proses que, en aparença, expliquen situacions més o menys reals, sempre possibles, però que configuren simbòlicament, una rere l’altra, el drama del subjecte que no percep els seus propis límits perquè s’assimila [a] allò semblant (“EL CAFÈ AMB VISTES A LA TORRE”, “EL LECTOR DELS MEUS PENSAMENTS”), i no vol o no pot entendre el que és diferent (“LA LLEGIDORA DE REVISTES”), tot i que això, per molt que pretengui evitar-ho, se li posa al davant en forma d’una “FIGURA RETORNADA DEL PASSAT”. I ho pot deixar enrere, trobar-se amb la totalitat a través de l’amor (“EL CONSERGE DE L’HOTEL OASIS”), però després serà una altra figura femenina, “LA SOLUCIONADORA D'ENCREUATS”, qui formularà una altra pregunta, la pregunta: d’on ve l’(super)home?, d’on vinc?, en definitiva: qui sóc? D’aquí, la dislocació del jo, prou explícita en “JO EN DOS”, dualitat que s’exposa en “EL POETA DE LES ALLAUS” com dues tendències estètiques, el poeta del títol, l’obra del qual simbolitza la natura, majestuosa i alhora destructiva, i Xostakòvitx, l’art que mitjançant la tècnica assoleix la integració de totes les coses, l’homogeneïtat.

Al final de la segona secció del llibre, en la mesura que la identitat personal “històrica i natural” esdevé una amenaça, el subjecte la “desa als calaixos”. I això dóna pas a la tercera part del llibre, “L’OMBRA S’ALLARGA”, on es materialitza la superposició del subjecte amb el seu idèntic: repetició dels trets comuns que culmina en una superació del temps i de l’espai, un autèntic alliberament [exemplificat en el poema 7] que, tanmateix, ens torna al principi, a la imatge de l’arc.

Aquest primer llibre de Jané-Lligé dibuixa un cercle al voltant d’una qüestió, no formulada directament però sí a través dels símbols: ¿la identitat personal, és construïda (artificiosa, producte de les circumstàncies) o ve predeterminada (natural, arrela en allò físic)? Una qüestió que sembla resoldre’s a favor del constructivisme, però no de forma taxativa, ja que el final torna al principi.

Poemes geomètrics (Vic: Emboscall, 2005) té una estructura similar a Al cap de quinze anys i altres textos: també consta de tres parts, formalment desiguals, però que en conjunt composen un llibre molt unitari. A més, al principi de la primera part s’esbossa una poètica homogènia que de seguida comença a esquerdar-se.

Però també hi ha diferències. En aquest llibre es respecta la norma ortogràfica que dicta que a principi de paràgraf i després de punt s’ha d’escriure majúscula, cosa que no passava al primer. A més, el tema fonamental ha deixat de ser la identitat del subjecte de l’enunciació per deixar el protagonisme a la complexitat de la comunicació. Per altra part, no hi ha imatges sexuals explícites, i ha pràcticament desaparegut la referència homosexual. En aparença, són signes d’integració en la norma, de major confiança en un mateix, en la pròpia capacitat per encaixar en el món, sense trair-se però sense forçar les coses.

Aquest llibre, doncs, reformula, madurats, alguns dels plantejaments estètics i conceptuals esbossats en el primer. Així, al principi de la primera part, la més extensa i que dóna títol al llibre, apareix el plantejament ètic i estètic: es pretén un distanciament respecte dels objectes (físics i/o morals) per tal de construir el sentit, i presentar-lo perfectament delimitat, equilibrat, una unitat homogènia i sense fissures, com una piràmide, un prisma, una figura geomètrica –ideal.

Tanmateix, aquesta pretensió es veurà progressivament truncada, potser perquè el llenguatge és un instrument insuficient (“LES PARAULES”), potser perquè el distanciament imposat fa impossible la comunicació (“THE MAN I LOVE”, etc), potser perquè la mateixa comunicació és absurda (“SOPAR AL TNC”). Així, poc a poc la mateixa realitat farà cap als textos, poc (“MURTRA”) o gens (“HOMENATGE LITERAL A JESÚS LIZANO”) mediatitzada literàriament.

En un final lògic, a l’últim text d’aquesta primera part el poeta abandona el clos de les paraules i surt, despullat, al món, a la realitat (“TANCAR I OBRIR ELS ULLS”).

Conseqüents amb l’experiència descrita a la primera part del llibre, els poemes de Tubinga, la segona part, recorren sovint a formes tradicionals per parlar dels paisatges.

A l’última part, la Madame Crisàlide, aquest ésser monstruós que havia envellit en una forma necessàriament transitòria, que es mirava el món des de la distància i que no reeixia a comunicar-se, mor finalment, projectant-se, però en l’aire, en la llum, en el futur.

Crec que la poesia de Jordi Jané-Lligé constitueix una proposta singular en el context de la literatura catalana. A partir del fet de l’homosexualitat, elabora un discurs sobre temes tan recurrents com la identitat i la comunicació amb formes simbòliques inèdites que en renoven l’interès, perquè ens obliguen a contemplar-los des de perspectives molt diferents de les habituals. És una poètica nova, però no és immadura. És una poètica incompleta, perquè pretén la homogeneïtat però topa amb la diferència, perquè no en defuig, i s’esquerda. És una poètica valenta, perquè, realitzada des de la marginalitat que suposa encara ara i malgrat tots els avenços socials pertànyer a una minoria, no s’hi refugia, ni en fa bandera, ni ho pren com a excusa per a justificar cap mancança; però és capaç de reflectir i elaborar els processos inherents a la realitat de què parteix. Aquesta tasca, feta amb les paraules, enriqueix tant la societat com la literatura.

Jesús Aumatell