Jacint Sala, Manicomi

Pròleg d’Àngel Ferrer i Casals
Edita: Emboscall
Primera edició: juny de 2009
110 pàg.
ISBN 978-84-92563-27-2
PVP 9 €

Amb el plec Set cioranes per a desengreixar (Girona: Senhal, 2008) Jacint Sala va trencar més d’una dècada de silenci editorial. Un silenci sorprenent, perquè venia precedit per un període de 12 anys (de 1984 a 1996) durant el qual el poeta havia publicat dotze llibres, una tasca de projecció pública que es veia reforçada per la seva reeixida concurrència als premis literaris. Més sorprenent encara si llegim algun dels seus darrers llibres (Morir a Guadalest –Premi Grandalla 1995–, per exemple), en els quals Sala, des de la plenitud emocional i moral que ha assolit, demostra un total domini de l’ofici poètic per tal de, amb vers precís i amb verb transparent, connectar empàticament i afectiva amb el lector.

Fer públiques, o no, les raons d’aquest silenci és quelcom que només pertoca al mateix Jacint Sala. Però sí que és veritat que, qui conegui les vicissituds que ha patit a causa de la seva precària salut, hi veurà aquests motius. Tot i això, el lector de poesia ha d’estar tranquil, ja que, com en tota la seva trajectòria, el poeta manlleuenc segueix construint la seva obra per sobre de la seva peripècia personal. Cosa que no vol dir que l’una no hi sigui tota i en els fonaments mateixos de l’altra, sinó que no en depèn per ser plenament entesa i admirada com la magna construcció artística que és.

Manicomi, el llibre que ara ens ofereix Jacint Sala marca, com és lògic, un punt d’inflexió en l’obra del poeta. En ell hi ha una gran tensió entre la mort i la vida, tànatos i eros, follia i raó, alienació i lucidesa. Entre aquests dos pols, que equivalen al silenci i la paraula, s’estén, tibant, la corda sobre la qual, com un funambulista, avança el poeta. Són setanta poemes repartits en cinc parts: una obra extensa i complexa, impossible de resumir... Llegiu-ne un poema d’exemple: