PRÒLEG

Amb la Tònia parlem d’Istanbul, de les classes –tots dos treballem en Instituts de Secundària–, del Nil, de Trakl, dels amics...
Quan ens mirem el rellotge, m’explica que té previst publicar un llibre de poemes i m’insinua, delicadament, si en vull escriure el pròleg. Li dic que ja fa massa temps de quan m’il·lusionava per trobar textos que transformessin, gràcies a l’art de les paraules, la vida en poesia, i que em sento allunyat d’aquesta activitat cultural. Ella, però, em deixa Bressol.
Un cop a casa, llegeixo les cites inicials, suggerents, molt ben seleccionades. Després el primer poema, “En un hostal”, és una troballa, ben construït; aquest és un text meravellosament triat per iniciar el viatge cap el món original de la infància i l’adolescència apassionada i convulsa. El segon és perfecte, autèntic i molt valent. El tercer, una bona síntesi. Així vaig retrobant un món interior, també meu, esvaït, que es guarda gràcies a les paraules que la Tònia ha sabut construir sobre el territori de la mort, també el territori de l’àvia, la figura de la qual recrea en el poema 9, “Va ser una dona d’espais serens”:

L’escolto en l’espai sense son,
terra a on ja per sempre més dorm:
bressol d’on moren, neixen tots els sons.

Arribo a la meitat del llibre, el 15 és ple d’imatges evocadores, suggerents. I com m’agradaria d’haver escrit el 18, només aquest justifica tot el poemari. Algú pot dir que versos així ja els trobem F. Pessoa, G. Trakl o Cernuda; però si com volia el vell mestre, sabem distingir “les veus dels ecos” –i en aquest poema ningú li pot negar força expressiva i autenticitat– benvinguts siguin regals d’aquests que continuen elaborant bona poesia.
És possible que a alguns dels components de la sisena, setena o ja vuitena generació avantguardista els agradi poc la temàtica o l’estil d’aquest llibre. Avui, però, que els seus rebesavis, indubtablement creatius, ja són als museus inaugurats pel rei i la reina i estan reconeguts per les seves aportacions a tots els camps de la creació artística, el que ens cal a tots, siguin quines siguin les nostres preferències estètiques, és saber valorar l’originalitat, la intel·ligència, la gràcia; i, en canvi, menystenir la provocació mancada d’enginy i eficàcia, o la repetició sense veu pròpia.
Amb aquesta sortida d’adolescent, criticant, defensant amb massa passió, he arribat a l’adolescència: els poemes són tan bons com els de la infància. Llegint-los em sembla que aquests potencien, renovant-la, la capacitat creativa del Modernisme més controlat i formal, el que va conduint al Noucentisme: ho dic per com s’encadenen entre elles les imatges de la naturalesa, la joventut, els colors mediterranis, “Com penetra la terra aquest capvespre / d’inundacions d’alba, / quin petó s’enfila pels dits / viatge per les cames –del poema 25– que com el 29, el 31,”Les peces de roba”, o tots són molt eficaços; com el 33, que clou impecablement el llibre amb un poema que arrencant d’una perspectiva individual “fa créixer”, amb quatre versos de significat vigorós, d’abast universal, “la mirada de la terra” sobre la mort; ja que, com la rosa rilkeana o la roda budista expliquen tan bé, és de la fosca o del buit d’on esclata la perfecció de la vida que bressa el bressol.
Quan acabo de llegir m’adono que aquest llibre té unitat d’estil, de manera de significar, obsessions, sensibilitat, com els altres dos de l’autora; en una línia que ens recorda les visions potents de J.V. Foix, E. Dickinson, W. Blake o R. M. Rilke i a més, un evident fil temàtic que uneix els 33 poemes, escrits en la dècada dels 80, i arrodonits amb el pas del temps . I és que la Tònia, si bé fa pocs anys que publica, ha creat la seva obra amb independència total de l’èxit, les modes, les institucions; i ho ha fet per pur plaer, desig i voluntat personal, raons que justifiquen l’existència de la literatura.
Per acabar només voldria afegir que en alguns poemes costa d’intuir el context extralingüístic que ajuda al significat, és com si l’autora se’l guardés per a ella; així el 19, per exemple, ens parla de les actuacions teatrals que la Tònia i els seus companys d’escola tingueren el privilegi de representar al Palau de la Música Catalana. O el 20, que s’entén a partir dels vers quatre com un poema de Joan de Salvat-Papasseit o Maragall, però que ajuda a comprendre els tres primers versos saber que la Tònia vivia, quan era nena, al cor de la Barcelona ancestral, prop de la plaça del Pi.
I bé, ja he escrit prou, i massa per haver dit tot just ahir que no redactaria res. Però m’he adonat, llegint, que era per a mi un honor escriure un pròleg per aquest llibre; per això no m’hi he pogut resistir.

Francesc Prat

Barcelona, 6 de març de 2005